ETA, mig segle en la centralitat política

El cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA obre la caixa de les interpretacions històriques amb més força que mai. No serà aliena l’organització basca a la manipulació històrica de la seva activitat, a la distorsió dels continguts del seu missatge, a la tergiversació. A la superació política, finalment, seran els protagonistes els que un dia hauran d’escriure la seva pròpia història. Mentrestant, els acostaments, des del respecte de qui escriu sobre una organització clandestina, seran doncs … això, aproximacions.

ETA va néixer a mitjans de 1958 a partir d’un grup de joves estudiants que al desembre d’aquest mateix any van donar el nom a la seva nova organització: Euskadi Ta Askatasuna. Donostia i Bilbao van ser els centres de procedència d’un moviment abertzale exclusivament masculí, com ho eren la majoria de grups de l’època. Alguns dels seus militants profundament religiosos, altres no tant, estudiosos de la història, algun que altre marxista, àvids per fer alguna cosa enmig del desert.

La raó del naixement d’ETA? Una externa molt evident. El PNB, partit hegemònic de l’exili i dinamitzador del Govern Basc, fonamentalment a través del seu lehendakari Agirre, havia posat tots els ous a la cistella de Washington. I EUA, malgrat el promès per Roosevelt, va donar l’esquena a les aspiracions basques i va allargar la mà a Franco, el seu millor aliat a Europa.

Encara que resulti paradoxal, l’abandonament dels Aliats a la causa basca, especialment de Washington, va ser l’origen d’un escenari en el qual ETA va néixer amb tota naturalitat, per generació espontània. El PNB i el republicanisme en general havien estat totalment derrotats. La seva presència en la centralitat política era merament decorativa.

A l’interior del país, el naixement d’ETA i d’Enbata a Iparralde uns anys després va ser producte de la degradació nacional que patia Euskal Herria. En especial pel menyspreu, prohibició i prepotència del franquisme i totes les seves estructures sobre el basc. Al nord per la identificació nacional amb el folklorisme més ranci.

Aquesta espècie d’impotència personal per canviar el destí, aquest sentiment profund i arrelament identitari, de defensa d’una pàtria que desapareixia a passos agegantats, va ser el mateix que van patir altres patriotes, euskaltzales, escriptors … en altres èpoques de la nostra història. Txillardegi, Benito del Valle, Eneko Irigarai, Iñaki Larramendi, primers militants d’ETA entre molts d’altres, van patir el mateix desassossec que anys abans havien patit Larramendi, Xaho, Arturo Campión, Sabino Arana o el mateix Agirre. Aquest va ser el motor de la seu rebel·lia.

Per sobre d’altres qüestions, l’èxit immediat d’ETA va estar directament relacionat amb la identificació personal de milers de joves amb el seu ideari i, sobretot, amb aquest compromís identitari esmentat. Un compromís, d’altra banda, atàvic al nostre país. Es podran citar raons de tipus psicològic, com l’atracció de la clandestinitat, el protagonisme de les avantguardes, etc. Però són qüestions menors sobre la raó principal que portaven a aquests joves, homes i dones ja trencant una tendència social, a militar a ETA. Un exercici d’afecte al seu país.

Al marge, la ruptura generacional no ho va ser únicament per qüestions pragmàtiques o, fins i tot, sentimentals. La ruptura va ser de calat i, amb el temps, aquesta ruptura ha anat forjant un conjunt polític, ideològic i organitzatiu que no té parangó, si més no, a Europa. La raça, la religió, el model clàssic organitzatiu (inclòs el leninista) van perdre pes en un escenari on l’activitat exterior era tan important com el debat interior. En uns anys, a partir de 1965, el moviment basc, d’alliberament, era irreconeixible per als qui havien posat el motor en marxa.

I part d’aquest canvi tenia a veure, aquest cop també, amb raons externes. La descolonització mundial estava en el seu apogeu. Les lluites emancipadores a Algèria, Cuba o Vietnam, la debilitat ideològica de les metròpolis i, sobretot, el seu replegament defensiu davant l’avanç revolucionari van ser tan notoris que aquells joves estudiosos dels furs, de la història dels reis de Navarra i dels dialectes de l’euskara es van transformar en guerrillers. La insurrecció era possible.

En aquesta utòpica travessia, l’impuls d’un grup cada vegada més gran de joves va provocar que, per simpatia, la societat basca es contagiés del seu entusiasme. Aquest ha estat l’aval històric d’ETA, més enllà de la seva estratègia militar. Al costat d’ETA i de vegades des de la mateixa ETA, van néixer iniciatives que avui poden semblar nímies però que llavors van suposar autèntiques revolucions. El moviment de les ikastoles, dels artistes bascos, del magma associatiu, del sindicalisme … van partir de la idea que «tots hem de fer alguna cosa perquè uns pocs no hagin de donar-ho tot». I un poble, encara que soni demagògic, es va posar en marxa.

Al marge del ventall estès, la novetat en l’escenari basc va ser l’assumpció de la lluita armada com a eix d’intervenció. Una activitat que, encara que no expressada explícitament fins molts anys després, era nítidament político-militar. El guàrdia civil Pardines va ser el primer mort originat per ETA (1968), en una trobada fortuïta, i el gendarme Jean-Serge Nérin (2010) l’últim, també en un altre trobada fortuïta.

La primera acció reivindicada per ETA va ser la del descarrilament d’un tren d’excombatents franquistes que viatjava a Donostia a celebrar l’aniversari del cop militar. Va ser un fet simbòlic que va tenir lloc el juliol de 1961. Des de llavors fins el 2 d’agost de 1968, les activitats armades van ser sabotatges, de vegades amb dinamita robada a les pedreres basques, crema de cotxes i fins i tot pallisses a «xivatos». En la data esmentada ETA va matar el comissari Melitón Manzanas, paradigma del franquisme.

Txabi Etxebarrieta va ser el primer militant d’ETA mort, el 1968, hores més tard de la trobada amb el guàrdia civil Pardines, però no el primer que la policia, si assetjament a ETA, va provocar. Javier Batarrita Elexpuru va morir en un control a Bolueta, el març de 1961, perquè la policia li havia confós amb Julen Madariaga, un dels fundadors d’ETA. Jon Anza ha estat l’últim (el seu cos va aparèixer el 2010), en un episodi encara sense aclarir.

Deu anys després de la mort de Txabi Etxebarrieta, José Miguel Beñaran, Argala, definia el conflicte amb la cruesa d’una necessitat: «La lluita armada és desagradable. No ens agrada a ningú, és dura. A conseqüència d’ella es va a la presó, l’exili, s’és torturat, a conseqüència d’ella es pot morir, es veu un obligat a matar, endureix la persona, li fa mal. Però la lluita armada és imprescindible per avançar».

Des de juliol de 1961 fins a setembre de 2010, ETA ha realitzat un total de 3.000 accions armades reivindicades. I anoto el de reivindicades perquè si en un principi els assalts a bancs tenien el seu corresponent reivindicació, amb posterioritat no serien ni tan sols esmentats en els seus comunicats.

El Ministeri espanyol de l’Interior ha editat la llista oficial de víctimes mortals que imputa a ETA. Per això no ha utilitzat els comunicats de l’organització basca en què s’atribueix l’autoria de les seves accions, sinó les seves pròpies dades obtingudes a partir de la «Subdirecció General d’Atenció al ciutadà i d’assistència a les víctimes del terrorisme». Segons aquesta llista oficial, ETA hauria matat 829 persones, de les quals 486 eren policies o militars.

Els gairebé vint generals de l’Exèrcit espanyol morts per l’organització armada en els últims vint anys és el major nombre de baixes d’aquest nivell produïda en tota la història de l’Estat espanyol, incloses les guerres d’alliberament americanes.

En aquest espai de temps, i amb unes limitacions evidents a l’hora de conèixer el grau d’implicació en la militància (durant anys ETA va diferenciar entre «militants» i «laguntzailes»), m’atreviria a estimar en uns 14.000 els homes i dones que, d’una manera o altra, s’han incorporat les files de l’organització armada basca. Milers d’ells van patir presó, altres tants exili i més d’un centenar van perdre la vida.

Quant a l’apartat estadístic i al llarg de la seva història, ETA ha exercit tota mena d’accions militars. Si l’acció més transcendental va ser la mort del president del Govern Luis Carrero Blanco, un altre tipus d’operatius van ser també espectaculars. La col·locació d’artefactes per mitjà de submarinistes, l’atac a la seu central del Ministeri de Defensa, la incursió del centre de coordinació telefònica de l’Estat espanyol o l’ús de franctiradors per assetjar tant a membres de les forces de seguretat espanyoles com a alts funcionaris de l’Exèrcit (inclòs el Rei) han estat algunes de les actuacions més significatives de l’organització armada basca.

L’activitat d’ETA va ser, al costat de la intensa i permanent resposta popular, la causa de la paralització de les obres de la central nuclear de Lemoiz, així com, en la dècada dels setanta, de la solució de conflictes laborals enquistats per la intransigència patronal. Com també de part de les transferències atorgades pel Govern central a les autonomies de Gasteiz i Iruñea, malgrat ho complicat que resulti per als seus protagonistes el fet d’admetre aquesta tesi. Des del judici de Burgos (any 1970) fins al de la suposada direcció d’ETA (París, desembre de 2010), l’organització ha utilitzat altaveus per explicar una senzilla equació: el respecte dels drets nacionals.

Durant els anys de la seva existència l’organització armada basca ha actuat preferencialment i d’acord amb els seus objectius polítics en el sud d’Euskal Herria. Però també ho ha fet en totes les regions i nacionalitats peninsulars de l’Estat espanyol a excepció d’Extremadura, lloc on sí hi ha hagut intervenció d’ETA encara que de manera indirecta. Així mateix, l’organització basca ha actuat contra interessos espanyols a Alemanya, Itàlia i Holanda i en d’altres ja més llunyanes a l’Argentina, on va arribar a assaltar la casa del llavors agregat militar de l’ambaixada hispana, Jaume Millans del Bosch.

L’enfrontament ha originat, segons Euskal Memòria, 1.303 morts, alguns reconeguts i altres, en canvi, no sumats en l’estadística. Entre els no declarats es trobarien aquests dos-cents ciutadans bascos morts per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a Euskal Herria durant els últims 50 anys i altres tants a conseqüència del conflicte, als quals caldria afegir els més de dos mil ferits. La guerra ha tingut també altres successos sagnants i desgraciats, uns en major mesura que altres.

La supervivència d’ETA es va moure precisament en coordenades senzilles. Així ho explicava la mateixa ETA en una de les entrevistes: «La nostra estratègia és una estratègia transparent i sense secrets, i no entén de maquiavelismes ni de la demagògia i hipocresia que fan gala el Govern del PSOE i els partits polítics adscrits als pactes antiabertzales . La nostra estratègia té uns objectius ben definits i clars: el reconeixement per part de l’Estat dels drets polítics i socials que se li han arrabassat al nostre Poble per la violència i la força de les armes».

Iñaki EGAÑA Historiador, publicat a Gara